l'Adéu

Quin adéu més trist, avui. Curiós. Ens vam conèixer en un tren dels meus somnis, ara fa uns 12 anys. Tu vas aturar el tren en el que jo anava, el tren de la meva vida, i em vas a ajudar a baixar per quedar-me amb tu. Quin heroi! I després, et vaig conèixer, i vàrem viure un amor de veritat, devot, i passional a través del qual vam anar mutilant-nos mútuament, mentres ens juràvem amor etern. I avui ens hem acomiadat a una estació. Hagués pogut aturar-te i dir-te que et quedessis. I t'haguessis quedat. Ho sé. Però no pot ser. I per això he plorat desesperada, i tu em veies, però et mostraves indiferent, i la teva indiferència, al seu torn, em causava més pena, dolor, i llàgrimes. I tu no m'enténs, creus que no t'estimo. Necessito estar sola ara, ho sé. Tu no ho enténs. És maco per això, conèixe'ns i haver tingut una fe cega l'un per l'altre. Una entrega mútua i sincera. Em sorprèn. No ho hagués dit mai que rera del vel de l'orgull hi hagués la bellesa del fruit d'una relació humana. El resultat d'un esforç mutu, per conviure, sostingut per una passió. El plany que tinc ara, una dualitat insoportable. Vull estar amb tu, perquè t'estimo, però necessito estar sola un temps, retrobar-me, desenvolupar-me i créixer. I sobre tot, si fos possible, refer els ciments, els pilars han de ser, el respecte, la dignitat, la confiança i la llibertat. No n'hi ha prou amb estimar-se, no és suficient. Un amor s'ha de construir o bé, com el nostre, que ja hi era, s'ha de refer, però no hi poden faltar els pilars. Al nostre amor, li falta refer els ciments. Ara, jo tiro el castell pel terra, perquè s'ha de refer tot. I enlloc de veure-ho bé, m'acuses de destruir-lo, de destruir-nos. No és això. No. Miro de refer-lo. No es pot canviar el que sento, però si la forma de viure-ho.