Una vegada, cap al 2010, vaig somniar que ...
... una dona morena, amb ulleres, i versemblant d'investigadora cientìfica, em deia de forma molt clara i contundent: -hipòfisis-. No m 'ho va dir amb la boca, sinó amb la ment. Jo, en "sentir-ho" em deia a mi mateixa que no coneixia aquell mot, era com si fos la primera vegada que el sentia. No era així. Després vaig recordar que sí l'havia sentida una vegada que una noia em va recomanar que l'estimulés a través de la reflexologia per tal de baixar-li la febre al meu fill. Bé, en relació al "somni", em vaig repetir una i una altra vegada la paraula per tal de recordar-la quan despertés. I en efecte, quan vaig obrir els ulls, ben d'hora, vaig saltar del llit i vaig anar a l'ordinador a buscar per internet informacions relatives a l'hipòfisis. I va ser molt curiós el que vaig trobar perquè vaig topar amb una pàgina, entre vàries, que mencionava els símptomes d'un mal funcionament d'aquesta glàndula. Alguns d'ells els tenia, òbviament, però n'hi havia un que em cridava especialmente l'atenció: cara de lluna. El meu marit m'ho deia continuament... deia sovint: -tienes cara de luna-. Bé, aleshores vaig passar per un procés de dol, ben íntim. Em vaig adonar que jo i només jo m'havia posat en aquella situació, conscientment, entre l'espasa i la paret. Perquè jo tenia un problema amb el sentiment de maternitat i conscientment estava esterilitzant-me ... un dels símptomes: amenorrea, la qual tenia de feia 8 mesos. I em vaig adonar que en el fons havia de decidir una cosa molt simple: si volia estar bé o malament. En aquell moment podia decidir què volia fer realment. Vaig adonar-me que podia recuperar la meva salut. Vaig adonar-me que en el fons, volia. Perquè, en veure tot aquell llistat de símptomes, de seguida vaig buscar remeis. Per això vaig saber que en el fons volia guarir-me. La reacció, instintiva, primària, va ser la de guarir, la de reequilibrar-me. Vaig topar amb un remei natural que s'ha fet servir durant molts anys aquí al mediterrani per posar en ordre el sistema hormonal femení: l'agnus castus. Tot i que me'l vaig prendre, així com altres remeis, com el iode, el que va tenir més poder sobre la meva salut, va ser, reconèixer que jo volia estar bé. I agafava el meu pèndul, i el feia girar i girar, i quan ja girava amb força, jo em repetia una i una altra vegada que volia estar bé. Em va passar pel cap que si jo fos l'última persona que tingués la última decisió, que tingués tot el poder i l'autoritat de decidir quin camí s'havia d'agafar. Si jo fos, la única que tingués la potestat de decidir, decidiria estar bé. Al cap de poc, vaig tornar a menstruar i el meu cos va a començar a fluir de nou, en el riu de la vida. Tant va ser així, que poc després em vaig quedar embarassada novament, i aleshores sí, vaig poder gaudir de forma natural i lliure, del meu sentit de maternitat.